l'art, la vida, l'home,... l'arquetip, el mite, el ritual, el signe,...

EL DIBUIX

©María José Vela

En ter      mes generals, els pensaments es mouen dins l’espai imaginari de tres dimensions. Quan volem representar idees o formes sobre un pla de dos dimensions, hem de dominar conceptes i habilitats relatius al fenomen de l’espai.  El coneixement, el domini i la pràctica metodològica del dibuix comporta:

1.    desenvolupar una capacitat motriu específica

2.    practicar i ordenar el domini del traç

3.    tenir concepte d’espai i atmosfera

4.    utilitzar criteris compositius 

5.    conèixer la perspectiva i els escorços

6.    analitzar les proporcions

7.    adquirir qualitats estètiques i plàstiques

8.    aplicar idees de volum, il·luminació i clar i fosc

9.    estudiar morfologia  i anatomia

10.dominar els aspectes del llenguatge graficoplàstic.

Si s’entén l’aprenentatge com un seguit de transmissió cultural, informativa i acumulativa, i si veiem les tendències del continu pressent oscil·latòries. com  un tempteig o una experimentació reiterada dins d’una corrent de pensament, d’un flux d’idees, d’experiències acumulatives o excloents, ens trobem que en l’ensenyament dels conceptes i experiències de caràcter estètic i plàstic no es poden obviar els referents que millor s’han adequat a la finalitat proposada, en funció de tendències o modes.

La informació pedagògica, ha de ser global i, per tant, instrumental.

Serà el subjecte qui, amb tota la informació/formació rebuda, desenvoluparà posteriorment la seva estratègia personal, continuant, ampliant i/o transformant el panorama social contemporani.

Tanmateix, l’alumne ha de conèixer el marc de referència  que correspon al seu entorn social i cultural i, per tant en el procés d’ensenyament/aprenentatge es necessari que s’informi progressivament de tot l’afer cultural previ, així com que es coneguin les darreres tendències  de l’art i del disseny.

Si la informació que rep l’alumne obvia part del coneixement i de la cultura precedent, es converteix en una formació residual i tancada, sense origen i sense futur, malgrat que es tracti d’un aprenentatge de les tendències del moment. Amb aquest tipus d’informació excloent, el subjecte al no haver assolit amb profunditat els conceptes bàsics, i per tant, ni tan sols els específics, difícilment podrà ampliar el panorama existent. Possiblement, no tindrà capacitat ni per desenvolupar correctament una tendència rebuda mecànicament.

El dibuix, es un instrument essencial per qualsevol especialitat de caràcter visual i plàstic, però també és en sí, un llenguatge gràfic.

Entenent l’expressió graficoplàstica, en tant que comunicació i llenguatge, observem  quines són les seves bases:

a.     conceptuals i psicològiques

b.    morfològiques i estructurals

c.     formals, instrumentals i de procediment

d.    compositives i geomètriques

e.    iconogràfiques, simbòliques i semàntiques

La globalitat d’aquests aspectes genera l’estructura bàsica que articula la comprensió d’aquest llenguatge.

Aquesta estructura bàsica la desenvolupa en el seu conjunt l’aprenentatge del dibuix del natural, el qual afavoreix ordenadament la dinàmica d’aquest aprenentatge que compren, en el seu conjunt, conceptes de:

·        globalitat

·        estructura

·        instrumentació

·        llenguatge

En el discurs de les tendències contemporànies de l’art i/o el del disseny hi ha qui opina que aquest mètode està desfasat i que actualment, la corrent circula per imatges digitals, instal·lacions, formes abstractes o conceptuals; tanmateix que existeix la informàtica per resoldre dibuixos arquitectònics i/o de disseny en tres dimensions.

Ara bé, de la mateixa manera que un estudiant de matemàtiques necessita aprendre amb el mètode del càlcul tradicional, per tal d’adquirir la formació i cultura bàsica que li permeti, posteriorment, desenvolupar nous conceptes i/o estratègies científiques, malgrat que les màquines científiques li resolguin amb molta rapidesa qualsevol qüestió de la mecànica del càlcul; o que un estudiant de música ha d’aprendre amb el mètode del solfeig tradicional, a pesar de que les darreres tendències de la música siguin electròniques més que instrumentals, l’alumne de les Escoles d’Art haurà de continuar aprenent amb el mètode del dibuix tradicional, encara que la informàtica li serveixi com a instrument tecnològic  o que a través d’ella pugui articular un discurs propi.  Perquè, sense la base d’aquest coneixement difícilment podrà crear imatges veritablement genuïnes, i gaudir d’un coneixement cultural, que li confereixi criteri a l’hora de desenvolupar qualsevol acció creativa.

Tant pel que fa a l’ensenyament del càlcul numèric, com al del solfeig o, com al del dibuix, la mecànica del seu aprenentatge es lenta, ja que requereix d’un procés assimilatiu determinat i, per tant, es necesita esforç i atenció especial prolongada.

 L’eliminació del mètode de dibuix del natural i dels cursos monogràfics, que possibiliten l’ampliació d’aquest coneixement, entre d’altres, conduiria possiblement, a la pèrdua de la identitat pròpia d’una Escola d’Art.

inici